Aquests dies són difícils. Políticament parlant. Costa concentrar-se a la feina, les converses amb els amics sempre giren al voltant del mateix... Tenim molta informació però poca contrastada, tothom opina, tothom sentencia... i és normal. El nostre país està vivint una situació molt complicada i costa intentar normalitzar la nostra vida de ciutadà del carrer.
El que si crec que devem normalitzar el més que puguem és la relació amb els petits de la casa. Ells no tenen encara gran capacitat per entendre conceptes conceptuals i terminologia política i legals.
A vegades mantenim converses davant d'ells que no entenen però es van fent una idea, sovint equivocada, del moment històric que estem vivint.
 |
| ONG Petits detalls |
A mi hi ha dos fets que m'han fet reflexionar. I els dos han vingut del meu fill petit.
Un dia, crec que després de la vaga del 3 d'octubre o potser de l'empresonament dels Jordi's o no recordo perquè la veritat és que cada dia és més surrealista que l'anterior... portava excepcionalment al meu fill a escola amb el cotxe. Normalment el porta el seu papi però aquell dia vam canviar les tasques. Ell portava a la nena a l'institut i jo gaudia de portar el petit. Bé, no sé si era conscient del regal, perquè mentre anàvem al cotxe, ell que es poc parlador a vegades, no parava d'explicar-me no se què de l'escola. I jo, portada pels nervis de la situació política, assentia sense escoltar-lo i intentava dissimuladament apujar el volum de la ràdio per sentir millor la tertúlia del Jordi Basté a RACC 1... Fins que em va dir:
m'entens mami? i jo vaig sentir aquella frase clavada al cor, a l'ànima, ben a dins meu, com un dard que em removia les entranyes i em feia remoure i sentir-me la pitjor mare del món... Ell, amb els seus 9 anys, tenia al cap compartir amb mi les seves vivències, les seves experiències d'escola en una conversa franca, de tu a tu i no s'havia adonat que jo feia estona que no hi era allà... estava traint-lo amb el Jordi Basté. Que vaig fer? Tancar la ràdio. I demanar-li disculpes perquè amb el "soroll" de ràdio i transit no ho havia sentit tot que si m'ho podia repetir. I les meves orelles, la meva pell tot jo ens vam impregnar de la seva veueta, les seves paraules, la seva conversa... i vaig sentir plaer i una pau que feia dies no sentia.
L'altra fet va ser també una pregunta seva acompanyada d'uns ulls temerosos que em deia: mama, hi haurà guerra??? Prou vaig pensar, jo estic i estaré pel meu país però fins on jo pugui arribar, anant i manifestant-me quan sigui necessari, twittejant com boja com ja faig, defensant un país millor per mi i pels meus fills... però sent "infidel " de tant en tant i dedicant estones d'atenció PLENA I CONSCIENT als meus, als que m'estimo i als que em fan el dia a dia més feliç i jo a ells.
Ara, deixa el mòbil o l'ordinador de banda, mira o truca a algú que estimis, pren un bon vi i somriu. Només somriu, que fa dies no ho fem....
4 comentarios:
Un post sincer i savi. I aquesta frase final ho resumeix tot perfectament. No tinc canalla a la que no prestar atenció i tenir aquestes revelacions, però sí que em sento identificat pel que fa al grau d'atenció cap a altres éssers estimats. I tant grans com petits necessitem aquesta atenció, que ens escoltin 'en exclusiva', i que no tinguem el cap a mil llocs, sens dubte menys importants. Amb el país fins el final, és clar. Però si ja deixem de banda altres coses per atendre les necessitats nacionals, no ho fem amb els que ens envolten. Si els perdem a ells i elles, què ens quedarà, per més país que tinguem? I amb perdre'ls vull dir fallar-los d'aquesta manera. M'han agradat les teves paraules.
Moltes gràcies pel teu temps i les teves paraules. Cert que no es necessita tenir canalla per dedicar temps als que estimem... es que el fet que un petit t'encengui el xip encara impacta més. Però qualsevol persona que estimem i ens estima necessita part de la nostra dedicació. Gràcies novament per comentar. Abraçada virtual.
saber trobar el moment per cada cosa és part de la nostra feina diària, hem de ser independents però no a costa d'independitzar-nos dels nostres
Al meu voltant hi ha persones que diuen el mateix que tu.
Suposo que ara hauria de dir allò de Keep calm.
Ànims!
Publicar un comentario