A vegades, tot i sentir-nos feliços i complerts, ens
trobem anímicament tontets... trobem a faltar a algú o alguna situació. No saps
ben be què passa, perquè en aquell moment tens aquest sentiment, però es fa
latent.
Jo a vegades ho sento. Trobo a faltar al pare. I la
veritat es que ja sóc gran i hauria de madurar i entendre la mort dels nostres, a més jo no el veia cada dia,fins i tot a vegades quan el veia sentia
que no m'agradava el que feia, però tot i això el trobo moltissim a faltar...
No passa dia que no pensi en ell. Positivament gairebé sempre,
però també recordo episodis seus negatius. Sempre dintre meu, sempre a la meva
ment... serà així per la resta de la meva vida? Serà que no sé gestionar be la
mort?
 |
| imatge bloc la mente es maravillosa |
També trobo a faltar persones que han passat per la meva
vida. Persones que van marcar moments i que per res del mon tornaria a tenir al
100% dintre d'ella una altra vegada... però si moments especials, situacions de
complicitat, mirades entenedores, riures i més riures....
No només amants tinguts si no també amigues amb qui vaig
compartir moments molt profunds de la meva existència... A vegades, una olor, un
color, una llum em recorden aquestes persones. I penso que la vida es com una pel·lícula,
amb els fotogrames col·locats de manera lineal que ja no pots tornar enrere a
no ser que els hi dediquis un moment de retro perspectiva....
Les persones deixem empremta. I crec que és bo passar
pàgina, però també és bo reconèixer que algunes d'aquelles persones, amics, familiars, amants... ens van marcar i que ens
agradaria reviure aquells moments, encara que només fos això, reviure i tornar
a deixar al calaix....
Trobar a faltar és humà. Jo crec que ho sóc la major part
del temps....
