Ayer en el programa de TV3 30 MINUTS van tractar el tema de l'ebola. Mea culpa, soc una merda, no vaig poder soportar el dolor que em produien les imatges...
el que més mal em va fer, que encara porta llagrimes als meus ulls, va ser quan un personal sanitari va entrar a una estancia on estaven tres persones infectades, l'avia la mare i un fill. El metge va arribar, va veure al nen al llit de la mare, molt moribunda, i li va dir: no pots estar aqui, ves al teu llit.
El petit es va aixecar com va poder, i es va separar de la mare... van dir que la mare agonitzava i ell estava estable... no vaig poder més, esclatant a plorar vaig fer zapping. COBARD JO.
Vaig sentir tan a prop aquella criatura malalta. Només buscava el cos de sa mare. Com fan els meus quan tenen por o mal.. buscar-me.
Separar-los era una mesura sanitaria necessaria, però la manca de tendresa, la manca de sensibilitat... es cert que la situació es durissima. El personal sanitari es juga la vida. Però la vida es més que un cos, es un anima, un sentiment... pobre petitó que busca el cos de la mare, encara que sigui moribund i el seu estigui en portes de ser-ho també.
Merda de societats que no recolzen al que pateix en funció de la solidaritat, si no en funció d'on ha nascut el seu cul i el poder adquisitiu que te.
Ganes de plorar encara tinc....
m'ha sortit el post en català tot i que he començat en castellà per tots els seguidors que tinc... però com era la meva ànima que parlava, no ho penso canviar... les animes parlen soles.
2 comentarios:
Jo tamb el vaig veure, i cada vegada em pregunto més femament si ens mareixem portar el nom d'humans.
tens tota la raó... quina pena Joan no se com no entenen aquest dolor. No ho entenc...
Publicar un comentario