Avui, he llegit una entrada d'un escriptor
que considero amic virtual: en Joan. Us deixo el seu link perquè crec que en
poques paraules resumeix be el sentiment que tenim la majoria: impotència
davant de tanta barbàrie.
http://garbi24.blogspot.com/2014/07/no-tenim-solucio.html
Em fa mal l'estomac, em ploren els ulls, em
provoquen sentiments d'anar a córrer i agafar els meus fills ben fort,
abraçar-los, protegir-los... em provoquen crits sords de la meva ànima, com a
persona, però sobretot com a mare que soc. Les entranyes es desperten, es
remouen dintre meu al veure aquestes imatges sobre el conflicte ( o la
massacre?) entre Israel i Hamas. Que dic jo, que no es amb Hamas amb qui
lluiten, si no amb la població civil.
Ni tinc tota la informació ni soc analista
política, per lo tant , m'abstindré de fer valoracions sobre qui té mes o menys
raó en tot això. Però hi ha coses que son de calaix:
1. Israel sempre s'ha queixat de la
persecució que ha sofert la majoria de jueus durant segles. De les barbaritats
i matances que han sofert a lo llarg de la història. Cert, en la majoria de
casos, molt cert i deplorable el que han patit. Però, que potser si ho fan ells
ara no compte? aquí ho deixo
2. Hamas parla en boca dels palestins. Però
es incapaç de negociar amb països àrabs i convence'ls amb un pla de viabilitat
de la seva població. Lluita, fa de la lluita terrorista la seva arma (diuen que
no tenen una altra manera, però potser Egipte te molt a dir en el subministrament
d'armes...) però el seu escut no son els seus soldats, els seus homes (perquè
les dones ni s'ensumen..) si no la població civil, famílies, nens i nenes que
si son morts per Israel, tan millor per Hamas: més raons per seguir matant
també.
3. USA podria fer molt més del que fa, per
no dir de la EU. Què passa? es una lluita occident (Israel) orient ( Palestina)
amb dos caps visibles i una reta guardia covard que fa servir ambdues
poblacions per assolir els seus objectius de control sobre el mon?
No puc seguir sense pensar que si per coses
del destí visques allà els meus fills no podrien jugar a la platja, no tindrien
futur ni feina, no podrien caminar lliurement pel seu país sense haver de
travessar mil murs i escoltar sirenes abans de dormir.
No se quin es el millor camí, el que si se
que ara per ara Israel actua amb total impunitat matant civils, nens i nenes
d'una població que està en mig de dos taurons: Israel i Hamas.
2 comentarios:
Jo particularment em sento cada dia més insegur, tot i pensant que només sabem una quarta part del que està passant, però tot i així vull pensar que tenim futur, negre però futur.
Gràcies per l'enllaç, sobreviurem.
Si, es el que ens queda... el pensament positiu. Abraçada.
Publicar un comentario