CIAO CARLES PUYOL, PUYI..

Fa pena. Es cert que la vida es mou per etapes, però des de fa un temps, ja soc de les que veu com algunes que van començar amb mi s'acaben.

Quan era més jove, veia encetar de noves i acabar algunes que ni tan sols coneixia, però ara comença a impressionar: les he vist començar i les veig acabar... glups!

Carles Puyol marxa del Barça. Diuen que ha estat honest. Be, es veritat que fa uns anys això seria molt normal, ara per ara, es un gest remarcable.

També diuen que ha marxat sense fer soroll, en menys de 2 minuts de discurs SENSE LLAGRIMES remarquen molts mitjans, com Sergi Pamies a la Vanguardia, crec recordar , o com avui al speech de Jordi Basté de Racc1. Doncs torno a dir que viure en una societat que lloa el que algu no plori quan podria tocar es d'imbècils. Oi que quan anem al teatre i es una bona comedia si no deixem anar una bona rialla som uns insipids o sosos? Doncs per mi, fer propaganda de que no plorar es sinonim de saber estar es antic i absurd. Així ens va en aquesta societat on els sentiments son amagats i catalogats segons les normes socials. Plora Puyi si et ve de gust, no et treurà ni una engruna de la teva forta i carismàtica personalitat.