miércoles, 25 de octubre de 2017

CALMATE, QUE ME IRRITAS

Cálmate, que me irritas. Me irritas cuando me miras asi, cuando no escuchas y solo esperas para pisarme las frases.

Cálmate que me irritas. Me irrita tu ceño fruncido sin haber pensado antes lo que vas a soltar por tu boca.


Cálmate que me irritas. Me irrita tu tono de voz, tan y tan alto como si la elevación de los decibelios fuese directamente proporcional a la capacidad de entender de tu interlocutor.

Cálmate que me irritas. Me irrita que pienses que con la fuerza se consigue todo, que empujando llegas antes, que no escuchar al diferente es síntoma de tener firmeza de criterio, de tener la razón de tu lado.

Cálmate que me irritas. Me irrita tu poca flexibilidad para cambiar ideas, pensamientos, maneras de actuar... Saber adaptarse, tener empatía, es sinónimo de gran inteligencia emocional.

Cálmate por Dios, cálmate que me asustas... y asustas a los míos. Y eso, eso sí que no lo permito. Mira que subo el tono de voz, frunzo el ceño,voy a dejar de escucharte y.....

Ahora aplicadlo a quien queráis, el momento que queráis, el bando que más os guste, pero reflexionemos. Calma.


Y sobre todo respeto. ¿O es que algunos ya no saben qué es eso?


lunes, 23 de octubre de 2017

TOMARSE UN TIEMPO

Esta frase, tomarse un tiempo, ha sido demasiadas veces asociada a una ruptura sentimental. Se cree que si te la dicen te dejan y seguramente no está carente de veracidad.
Pero en otras muchas ocasiones, y de eso sabe mucho más alguna cultura asiática, tomarse un tiempo es necesario. Por ejemplo:

  • Cuando tu bebé te tira la papilla a la cara, o te escupe llorando como un bestia sin motivo alguno. Lleva su tiempo no tirarle el plato o emitir un grito cual grulla en agua caliente... Total sólo serviría para empeorar la situación. Toma tu tiempo, relájate, aléjate del lugar y vuelve con acciones de calma, ayuda mucho más. Se contagia....
  • Cuando te envían un whatsapp o correo hiriente y debes contestar argumentando, no atacando también... Lleva su tiempo, pero vale mucho la pena argumentar con fundamento, con respeto y desbancando la mala educación con buenas maneras. Cuesta, toma su tiempo, pero el resultado es muchísimo más positivo para ti.
  • Cuando llegas a un sitio, esperando entrar rápidamente y te encuentras con una cola desordenada ante la que nada puedes hacer más que esperar...pacíficamente... de qué sirve impacientarte, soltar improperios, gruñir, juntar el entrecejo si la cola será igual? respira, vas a entrar y lo sabes...
  •  Cuando llegas a casa, abres la puerta del dormitorio de tu hijo/a adolescente y la visión del suelo es casi imposible porque está cubierto de piezas de ropa, papeles, libros y demás objetos (algunos inimaginables) ... Puedes ser agresivo, impulsivo, tomar una foto y colgarla en Instagram o Facebook y etiquetar a tu hijo/a para que lo vea todo el insti.... resultado de buen rollo no se si vas a tener... O puedes cerrar la puerta, tomarte un vinito y esperar que se te pase la furia para más tarde, emprender una conversación desde la calma, y si hace falta un leve castigo se impone pero seguro que ya no será desproporcionado como si lo hubieses dictado al principio.
  • Cuando estas gordo/a como una vaca y quieres seguir llevando la talla 38... Lleva su tiempo volver a ella y no vale cualquier dieta. La prisa por adelgazar te lleva a seguir dietas milagro que no sólo no te devuelven ese cuerpazo que siempre has tenido (ejem..) sino que encima te añade algún quilillo de más....
  • En política... quien la tiene más grande, más gorda, más dura.... y estos días va ple, como decimos en mi país.


O en rutinas de vida. Yo decidí dejar de escribir un tiempo porque ya no me llenaba tanto. Quería recuperar las ganas o bien aceptar que ya no lo necesitaba. Ha pasado lo primero. Tengo ganas de hablar contigo... me sigues? t'anyorava tant..... 

viernes, 28 de abril de 2017

GESTOS QUE DONEN VIDA



Cada cop sento que el temps corre més. Sempre ho havien dit "els grans" però ara ho sento jo. Potser és que començo a formar part d'aquesta comunitat... els grans!

Quan miro als fills els veig encara com petits, com els meus tresorets, però es ben cert que són persones individuals que he tingut el privilegi de parir i criar i que volaran, és el que
ref. La Casa Naranja Castelar
toca i també és el que vull per ells i per mi. Però fa por... fa por perquè perds coses com caminar de la mà. Si, aquest gest tan normalitzat per mi és una injecció d'endorfines, d'amor, de sensació de caliu... Anar de la mà dels meus fills és sentir-me estimada, però també poderosa. Algú em confia la direcció de les seves passes i busca en la meva mà, una protecció física i psicològica.

Sé que vindran altres gestos, altres maneres de comunicar el meu cos amb el seu, això si, cada vegada seran més febles donat que els adults tendim a no tocar-nos gaire sinó és amb finalitat sexual...

Sé que vindran temps macos, temps d'estimar-nos d'una altra manera, però el gest d'anar de la mà és un gest que vull recordar, que vull sentir i que em fa pena deixar de fer...

Gestos, maneres de sentir que estic viva, que estimo i m'estimen.

miércoles, 14 de diciembre de 2016

CONTRADICCIONS

No porto arracades... però sempre perdo una.
No menjo carn... però tinc dents afilades.
No escolto rock &roll... però m'agrada l'estil dels 50
No tinc molts diners... però m'agraden molt les coses bones
No he estat mai a Àfrica... però el meu cor es torna tou quan veig imatges d'aquell continent
No sé tocar bé el piano... però al meu cap visualitzo les meves mans ballant sobre el teclat de manera coordinada i fluida
No m'agraden les converses d'ascensor... però sóc la millor trencant el gel amb
ref: Pep Sax Virtual Band album
desconeguts

No m'agrada que em diguin el que he de fer... però peco de dir-ho massa sovint
No suporto les etiquetes personals... però a vegades m'espanto veient que el meu cap les posa.
No sé esquiar... però sóc capaç de sentir el fred a les galtes i la velocitat al meu cos d'una bona baixada.
No tinc un cos envejable... però hi ha vegades que em sento veritablement sexi.
No entenc de vins... però m'encanta prendre una copeta al vespre quan estic relaxada
No m'agraden les multituds... però sempre he trobat a faltar anar a ballar més sovint a la discoteca
No vull tenir animals a casa... però em moro per tenir un gos.
No vull pensar tan de pressa... però no sé com aturar-me
No tinc pare des del 2010.... però el tinc cada dia al meu cap
No treballo del que vaig estudiar, disseny de moda... però treballo cada dia contenta
No puc controlar tant el meu geni com voldria... però cada dia milloro fent exercicis mentals
No sóc una experta en sentiments... però estic orgullosa de què em preocupin i acabo de fer un curs sobre gestió emocional.
No sóc capaç de seure i no fer res... però també intento treballar-ho... ho aconseguiré?
No he anat mai a països en conflicte... però el cor se'm destrossa quan veig la gent patir. Voldria ser-hi per ajudar...

No  perquè faig llistes... però aquí us deixo l'última.

miércoles, 30 de noviembre de 2016

SI EL MIRALL PARLÉS....

ref Disfraz y Vitamina
Avui llegia un article sobre si un objecte parlés... m'ha fet pensar. És cert, si parlés, de cadascú de nosaltres diria moltes coses, moltes, potser ens sorprendria, ens agradaria o no....

Si el mirall parlés.

Si el mirall parlés reflectiria totes les vegades al matí que has pensat que com podies llevar-te tan lletja. Amb aquelles taques fosques sota els ulls, amb els cabells sense forma o amb una que ni de lluny la voldries, amb un granet nou, amb uns ulls opacs... amb una pell que no brilla. Si el mirall parlés a aquelles hores, reflectiria que no t'estimes gaire....

Però si el mirall parlés després de maquillar-te, afaitar-te (si ets un home) pentinar-te o en definitiva després d'una bona posada a punt en un dia positiu, reflectiria que t'estimes. Que coi! no estas tan malament! Si fins i tot fas goig!, petonet maca! petonets maco! Però en silenci, no sigui que m'escolti la família des de fora... shhhhh guapo!

Si fas tot això però el cervell no  el dia, encara és pitjor: per molt que faci la cara queda pitjor. Mira quina pell, i aquests ulls, si encara fossin verds o blaus.... les dents ni pintant-les es veuen blanques i mira que m'he deixat pasta al puto dentista.... no tinc el dia. I el mirall es queda amb pena, perquè avui no li has enviat el petó ni un somriure i se sent com si fos culpable de la teva mala imatge... ains pobret.

Si el mirall parlés, reflectiria que surten pèls on no toca, que tothom sap que els granets no es toquen però tu ho fas, que fer cares de fàstic recordant a una o tal persona no canvia el seu comportament, que les teves loles segueixen al mateix lloc i per sort encara no cauen... que tens noves arrugues que un dia no t'importen però un altre les veus com un Canal de Panamà.

Si el mirall parlés, li explicaria al món que quan tens dolor només el mostres davant d'ell, a vegades acompanyant la ganyota amb alguna llàgrima, perquè aquesta esquena teva no et deixa ni respirar... però ràpid mirall! Sigues còmplice i no li expliquis al proper que vingui, que jo ja surto somrient...

Si el mirall parlés diria que abans de fer l'amor et perfumes, et poses cremetes, et veus guapa... sies el que et dona el vist i plau per anar al llitet amb cara de sexe...

Si el mirall parlés, diria que ningú com tu per rentar-se les dents. Que tanta pasta i mals moments invertits al dentista, no es poden deixar anar pel WC. Dale, toma, dale de nou, toma de nou, ara la seda dental, ara l'irrigador, ara... i si comproves davant d'ell que no va  la cosa, serà el primer a veure la teva cara de pànic....

Si el mirall parlés, diria que t'encanta veure't. No per narcisisme sinó perquè ell és un gran invent. Tot el dia amunt i avall veient les cares dels altres i la teva que? gràcies mirall per deixar-me veure.

Si el mirall parlés... que diria el teu?????

viernes, 18 de noviembre de 2016

NO ME GUSTA TU CARA...

Qué pasa cuando no te gusta una cara?

pero no que no te gusta para que sea tu pareja ,no , esas caras que no te gustan en general. Ni como son ni lo que trasmiten. No te gustan. Te esfuerzas, intentas buscar eses rinconcito de empatia que tienes, la miras desde otro ángulo, desvias la mirada hacia algo feo para cuando al vover te parezca
agradable, pero oye que nada... ¿será la naríz, será el corte de pelo, la barbilla prominente, el cuello que parece que tenga paperas, los ojos de sapo que dejan ver una mente manipuladora y chulesca?

Eso me pasa contigo Soraya SdS... si es que lo intento, pero no me gusta tu cara... Si tengo que opinar sobre lo que dices entonces si que me pierdo. No encuentro modales....

jueves, 17 de noviembre de 2016

FELICITATS PRINCEP MEU

Avui fem 9 anys. 9 anys ja no son poca broma....

Feliç del teu aniversari. Ets un nen preciós, que es fa estimar. 
Amb el teu caràcter introvertit, tan diferent de mi... Moltes vegades miro els teus ulls i em pregunto que passa pel teu cap.
Jo sóc de parlar. Tu no.
Jo sóc de fer xivarri. Tu no.
Jo sóc de fer mil petons. Tu estàs aprenent, no sé si per la mare tan pesada que tens o perquè ja és una part teva...
Jo sóc de dir les coses que no m'agraden. A tu t'afecten, però costa Déu i Mare treure't informació.
Jo sóc de patir i exterioritzar els nervis. Tu no, te'ls menges juntets i sodomitzes en forma de mal de cap o similar.
Jo sóc... que importa com jo sóc?, tu ets tu. Jo t'he parit, cert, t'acompanyo en el dia a dia, intento aportar-te coses positives i sobretot que puguis i sàpigues desenvolupar la teva part emocional. Aquesta part que avui en dia costa tant fer-la visible i sobretot encara als homes. Intento que siguis una persona completa, que confiïs en tu mateix i trasmetre't missatges positius i d'autoconfiança. I sobretot valors, ética,  que és el que em van deixar els teus avis. De diners pocs , però de valors molts. I això justament és el que jo et vull deixar.

El papi diu que a vegades et maxaco... deu ser cert. Però ho faig perquè ara i quan siguis gran el respecte als altres, al món, a diferents cultures, sexes i sobretot a tu mateix formi part del teu dia a dia. Créixer com persona, i crec que ho estàs fent molt . Allà on vas t'estimen. Allà on vas et busquen. Allà on vas deixes empremta.

Lov u sweetie com sempre et dic, fins al país dels dinosaures... 
i jo més!, em contestes. No pot ser, El país dels dinosaures és l'infinit però jo faig veure que m'ho crec...

Feliç aniversari homenet meu.

SE ACABÓ!

Quieres más? pues hala! busca entraditas a la derecha...