jueves, 13 de febrero de 2014

TATIANA SISQUELLA

Estic enfadada amb el mon. Amb la vida i la mort. Enfadada perquè trobo a faltar a la Tati. Trobo a faltar el seu riure, o millor dit la seva rialla. Trobo a faltar els seus comentaris graciosos i ocurrents. Trobo a faltar a les persones vitals, positives que saben que la vida es un regal i ens hem de quedar
tatiana Sisquella
fins i tot amb l'embolcall .
Em fa ràbia el càncer. Li tinc molt mania. Ràbia. Maleïda malaltia que desmembra families i les nudreix de por, dolor i desesperança. Maleïda malaltia que no coneix d'edats , sexes, condicions socials, races...
Maleïda malaltia que em va fer plorar també quan en Pepe Rubianes va dexapareixer de la meva vida, tantes tardes de teatre, tantes tardes de riure compartit.

Tati, et trobo a faltar. No vull pensar que una dona tan jove ja no te oportunitat de veure sortir el sol. Ràbia continguda, però ràbia si.

6 comentarios:

Garbí24 dijo...

Aquesta falta també m'ha fet molt mal, adoraba la Tati, m'havia acompanyat tardes senceres a la ràdio del cotxe amb la seva tribu. Una injustícia que gent tant jove i bona pateixi aquesta crueltat i havent de passar els seus últims set anys de vida lluitant contra la malaltia.
No entenc encara com gent que ha fet barbàries pugui viure més enllà dels vuitanta i que ella hagi marxat. Ràbia i impotència.
Que descansi i si hi ha un més enllà, segur que estarà fent ràdio.

jpmerch dijo...

Vaja, que llàstima! Pobreta! A mi també m'agradava.

Si no és per tu, no m'haguera assabentat, com ja saps, fa un temps que van prohibir Cat Radio al País Valencià.

Relatus dijo...

A mi tambe em fa molta ràbia, no hi ha dret

kira permanyer dijo...

tots compartim pel que veig aquest dolor. A mi m'afecta, em costa, no només ens estimem als que fisicament son propers a nosaltres.

JPMERCH Me'n alegro al menys d'haver fet de pont informatiu amb l'estimada terra valenciana.

Ferran Porta dijo...

La vida és molt estranya, o com a mínim ho són alguns dels cops que amaga. Una altra pèrdua (i en van...) perque no oblidem que som poqueta cosa i que cada dia és un regal. Ho sé, sona a tòpic, però em sembla que és així. Vida estranya.

Maijo Ginovart dijo...

Costa molt acceptar les pèrdues, però el càncer és només una malaltia més contra la que lluita la humanitat. Cal aprofitar i gaudir dels bons moments. Salutacions, Kira.

SE ACABÓ!

Quieres más? pues hala! busca entraditas a la derecha...