lunes, 13 de noviembre de 2017

NO ENS OBLIDEM DELS PETITS DETALLS


Aquests dies són difícils. Políticament parlant. Costa concentrar-se a la feina, les converses amb els amics sempre giren al voltant del mateix... Tenim molta informació però poca contrastada, tothom opina, tothom sentencia... i és normal. El nostre país està vivint una situació molt complicada i costa intentar normalitzar la nostra vida de ciutadà del carrer.

El que si crec que devem normalitzar el més que puguem és la relació amb els petits de la casa. Ells no tenen encara gran capacitat per entendre conceptes conceptuals i terminologia política i legals.
A vegades mantenim converses davant d'ells que no entenen però es van fent una idea, sovint equivocada, del moment històric que estem vivint.

ONG Petits detalls
A mi hi ha dos fets que m'han fet reflexionar. I els dos han vingut del meu fill petit.

Un dia, crec que després de la vaga del 3 d'octubre o potser de l'empresonament dels Jordi's o no recordo perquè la veritat és que cada dia és més surrealista que l'anterior... portava excepcionalment al meu fill a escola amb el cotxe. Normalment el porta el seu papi però aquell dia vam canviar les tasques. Ell portava a la nena a l'institut i jo gaudia de portar el petit. Bé, no sé si era conscient del regal, perquè mentre anàvem al cotxe, ell que es poc parlador a vegades, no parava d'explicar-me no se què de l'escola. I jo, portada pels nervis de la situació política, assentia sense escoltar-lo i intentava dissimuladament apujar el volum de la ràdio per sentir millor la tertúlia del Jordi Basté a RACC 1... Fins que em va dir:
m'entens mami? i jo vaig sentir aquella frase clavada al cor, a l'ànima, ben a dins meu, com un dard que em removia les entranyes i em feia remoure i sentir-me la pitjor mare del món... Ell, amb els seus 9 anys, tenia al cap compartir amb mi les seves vivències, les seves experiències d'escola en una conversa franca, de tu a tu i no s'havia adonat que jo feia estona que no hi era allà... estava traint-lo amb el Jordi Basté. Que vaig fer? Tancar la ràdio. I demanar-li disculpes perquè amb el "soroll" de ràdio i transit no ho havia sentit tot que si m'ho podia repetir. I les meves orelles, la meva pell tot jo ens vam impregnar de la seva veueta, les seves paraules, la seva conversa... i vaig sentir plaer i una pau que feia dies no sentia.

L'altra fet va ser també una pregunta seva acompanyada d'uns ulls temerosos que em deia: mama, hi haurà guerra??? Prou vaig pensar, jo estic i estaré pel meu país però fins on jo pugui arribar, anant i manifestant-me quan sigui necessari, twittejant com boja com ja faig, defensant un país millor per mi i pels meus fills... però sent "infidel " de tant en tant i dedicant estones d'atenció PLENA I CONSCIENT als meus, als que m'estimo i als que em fan el dia a dia més feliç i jo a ells.

Ara, deixa el mòbil o l'ordinador de banda, mira o truca a algú que estimis, pren un bon vi i somriu. Només somriu, que fa dies no ho fem....

jueves, 9 de noviembre de 2017

CONTROL MENTAL

Controlar la mente, nuestra propia mente no es tarea fácil. Y no digo controlar en el sentido de reprimir, sino desde la calma. Aceptar los hechos como lo que son, hechos externos a nosotros, que no es que debamos construir una coraza y aislarnos de todo, sino que podemos decidir en que forma nos afectan y como reacciona nuestro cuerpo y psique ante ellos.
Los nervios no son buenos aliados, aunque existan porque en situaciones de peligro a nuestra integridad física nos ayuden a estar alertas y huir del peligro. Van asociados al miedo y es un sentimiento bueno si solo se utiliza para salvar nuestra existencia.

Pero en estos dias, salvar nuestra vida de algo fisico, todo y que podria pasar no es lo más probable. Por lo tanto, deberiamos (yo la primera) darnos cuenta de cuándo los nervios nos dominan y no nos dejan abanzar. El impulso delante de los nervios es rápido pero tambien imprevisible. Vale la pena respirar y tomar distancia. Y eso no es facil.
Tecnicas de relajación, respiración, música que nos calme... que cada cual encuentre su método pero que no lo abandone, que persista.


 Porque solo desde la calma y la reflexión podremos tomar decisiones como mínimo más sopesadas. Debo aplicarme el cuento... ommmmmmmmmmm

miércoles, 25 de octubre de 2017

CALMATE, QUE ME IRRITAS

Cálmate, que me irritas. Me irritas cuando me miras asi, cuando no escuchas y solo esperas para pisarme las frases.

Cálmate que me irritas. Me irrita tu ceño fruncido sin haber pensado antes lo que vas a soltar por tu boca.


Cálmate que me irritas. Me irrita tu tono de voz, tan y tan alto como si la elevación de los decibelios fuese directamente proporcional a la capacidad de entender de tu interlocutor.

Cálmate que me irritas. Me irrita que pienses que con la fuerza se consigue todo, que empujando llegas antes, que no escuchar al diferente es síntoma de tener firmeza de criterio, de tener la razón de tu lado.

Cálmate que me irritas. Me irrita tu poca flexibilidad para cambiar ideas, pensamientos, maneras de actuar... Saber adaptarse, tener empatía, es sinónimo de gran inteligencia emocional.

Cálmate por Dios, cálmate que me asustas... y asustas a los míos. Y eso, eso sí que no lo permito. Mira que subo el tono de voz, frunzo el ceño,voy a dejar de escucharte y.....

Ahora aplicadlo a quien queráis, el momento que queráis, el bando que más os guste, pero reflexionemos. Calma.


Y sobre todo respeto. ¿O es que algunos ya no saben qué es eso?


lunes, 23 de octubre de 2017

TOMARSE UN TIEMPO

Esta frase, tomarse un tiempo, ha sido demasiadas veces asociada a una ruptura sentimental. Se cree que si te la dicen te dejan y seguramente no está carente de veracidad.
Pero en otras muchas ocasiones, y de eso sabe mucho más alguna cultura asiática, tomarse un tiempo es necesario. Por ejemplo:

  • Cuando tu bebé te tira la papilla a la cara, o te escupe llorando como un bestia sin motivo alguno. Lleva su tiempo no tirarle el plato o emitir un grito cual grulla en agua caliente... Total sólo serviría para empeorar la situación. Toma tu tiempo, relájate, aléjate del lugar y vuelve con acciones de calma, ayuda mucho más. Se contagia....
  • Cuando te envían un whatsapp o correo hiriente y debes contestar argumentando, no atacando también... Lleva su tiempo, pero vale mucho la pena argumentar con fundamento, con respeto y desbancando la mala educación con buenas maneras. Cuesta, toma su tiempo, pero el resultado es muchísimo más positivo para ti.
  • Cuando llegas a un sitio, esperando entrar rápidamente y te encuentras con una cola desordenada ante la que nada puedes hacer más que esperar...pacíficamente... de qué sirve impacientarte, soltar improperios, gruñir, juntar el entrecejo si la cola será igual? respira, vas a entrar y lo sabes...
  •  Cuando llegas a casa, abres la puerta del dormitorio de tu hijo/a adolescente y la visión del suelo es casi imposible porque está cubierto de piezas de ropa, papeles, libros y demás objetos (algunos inimaginables) ... Puedes ser agresivo, impulsivo, tomar una foto y colgarla en Instagram o Facebook y etiquetar a tu hijo/a para que lo vea todo el insti.... resultado de buen rollo no se si vas a tener... O puedes cerrar la puerta, tomarte un vinito y esperar que se te pase la furia para más tarde, emprender una conversación desde la calma, y si hace falta un leve castigo se impone pero seguro que ya no será desproporcionado como si lo hubieses dictado al principio.
  • Cuando estas gordo/a como una vaca y quieres seguir llevando la talla 38... Lleva su tiempo volver a ella y no vale cualquier dieta. La prisa por adelgazar te lleva a seguir dietas milagro que no sólo no te devuelven ese cuerpazo que siempre has tenido (ejem..) sino que encima te añade algún quilillo de más....
  • En política... quien la tiene más grande, más gorda, más dura.... y estos días va ple, como decimos en mi país.


O en rutinas de vida. Yo decidí dejar de escribir un tiempo porque ya no me llenaba tanto. Quería recuperar las ganas o bien aceptar que ya no lo necesitaba. Ha pasado lo primero. Tengo ganas de hablar contigo... me sigues? t'anyorava tant..... 

viernes, 28 de abril de 2017

GESTOS QUE DONEN VIDA



Cada cop sento que el temps corre més. Sempre ho havien dit "els grans" però ara ho sento jo. Potser és que començo a formar part d'aquesta comunitat... els grans!

Quan miro als fills els veig encara com petits, com els meus tresorets, però es ben cert que són persones individuals que he tingut el privilegi de parir i criar i que volaran, és el que
ref. La Casa Naranja Castelar
toca i també és el que vull per ells i per mi. Però fa por... fa por perquè perds coses com caminar de la mà. Si, aquest gest tan normalitzat per mi és una injecció d'endorfines, d'amor, de sensació de caliu... Anar de la mà dels meus fills és sentir-me estimada, però també poderosa. Algú em confia la direcció de les seves passes i busca en la meva mà, una protecció física i psicològica.

Sé que vindran altres gestos, altres maneres de comunicar el meu cos amb el seu, això si, cada vegada seran més febles donat que els adults tendim a no tocar-nos gaire sinó és amb finalitat sexual...

Sé que vindran temps macos, temps d'estimar-nos d'una altra manera, però el gest d'anar de la mà és un gest que vull recordar, que vull sentir i que em fa pena deixar de fer...

Gestos, maneres de sentir que estic viva, que estimo i m'estimen.

miércoles, 14 de diciembre de 2016

CONTRADICCIONS

No porto arracades... però sempre perdo una.
No menjo carn... però tinc dents afilades.
No escolto rock &roll... però m'agrada l'estil dels 50
No tinc molts diners... però m'agraden molt les coses bones
No he estat mai a Àfrica... però el meu cor es torna tou quan veig imatges d'aquell continent
No sé tocar bé el piano... però al meu cap visualitzo les meves mans ballant sobre el teclat de manera coordinada i fluida
No m'agraden les converses d'ascensor... però sóc la millor trencant el gel amb
ref: Pep Sax Virtual Band album
desconeguts

No m'agrada que em diguin el que he de fer... però peco de dir-ho massa sovint
No suporto les etiquetes personals... però a vegades m'espanto veient que el meu cap les posa.
No sé esquiar... però sóc capaç de sentir el fred a les galtes i la velocitat al meu cos d'una bona baixada.
No tinc un cos envejable... però hi ha vegades que em sento veritablement sexi.
No entenc de vins... però m'encanta prendre una copeta al vespre quan estic relaxada
No m'agraden les multituds... però sempre he trobat a faltar anar a ballar més sovint a la discoteca
No vull tenir animals a casa... però em moro per tenir un gos.
No vull pensar tan de pressa... però no sé com aturar-me
No tinc pare des del 2010.... però el tinc cada dia al meu cap
No treballo del que vaig estudiar, disseny de moda... però treballo cada dia contenta
No puc controlar tant el meu geni com voldria... però cada dia milloro fent exercicis mentals
No sóc una experta en sentiments... però estic orgullosa de què em preocupin i acabo de fer un curs sobre gestió emocional.
No sóc capaç de seure i no fer res... però també intento treballar-ho... ho aconseguiré?
No he anat mai a països en conflicte... però el cor se'm destrossa quan veig la gent patir. Voldria ser-hi per ajudar...

No  perquè faig llistes... però aquí us deixo l'última.

miércoles, 30 de noviembre de 2016

SI EL MIRALL PARLÉS....

ref Disfraz y Vitamina
Avui llegia un article sobre si un objecte parlés... m'ha fet pensar. És cert, si parlés, de cadascú de nosaltres diria moltes coses, moltes, potser ens sorprendria, ens agradaria o no....

Si el mirall parlés.

Si el mirall parlés reflectiria totes les vegades al matí que has pensat que com podies llevar-te tan lletja. Amb aquelles taques fosques sota els ulls, amb els cabells sense forma o amb una que ni de lluny la voldries, amb un granet nou, amb uns ulls opacs... amb una pell que no brilla. Si el mirall parlés a aquelles hores, reflectiria que no t'estimes gaire....

Però si el mirall parlés després de maquillar-te, afaitar-te (si ets un home) pentinar-te o en definitiva després d'una bona posada a punt en un dia positiu, reflectiria que t'estimes. Que coi! no estas tan malament! Si fins i tot fas goig!, petonet maca! petonets maco! Però en silenci, no sigui que m'escolti la família des de fora... shhhhh guapo!

Si fas tot això però el cervell no  el dia, encara és pitjor: per molt que faci la cara queda pitjor. Mira quina pell, i aquests ulls, si encara fossin verds o blaus.... les dents ni pintant-les es veuen blanques i mira que m'he deixat pasta al puto dentista.... no tinc el dia. I el mirall es queda amb pena, perquè avui no li has enviat el petó ni un somriure i se sent com si fos culpable de la teva mala imatge... ains pobret.

Si el mirall parlés, reflectiria que surten pèls on no toca, que tothom sap que els granets no es toquen però tu ho fas, que fer cares de fàstic recordant a una o tal persona no canvia el seu comportament, que les teves loles segueixen al mateix lloc i per sort encara no cauen... que tens noves arrugues que un dia no t'importen però un altre les veus com un Canal de Panamà.

Si el mirall parlés, li explicaria al món que quan tens dolor només el mostres davant d'ell, a vegades acompanyant la ganyota amb alguna llàgrima, perquè aquesta esquena teva no et deixa ni respirar... però ràpid mirall! Sigues còmplice i no li expliquis al proper que vingui, que jo ja surto somrient...

Si el mirall parlés diria que abans de fer l'amor et perfumes, et poses cremetes, et veus guapa... sies el que et dona el vist i plau per anar al llitet amb cara de sexe...

Si el mirall parlés, diria que ningú com tu per rentar-se les dents. Que tanta pasta i mals moments invertits al dentista, no es poden deixar anar pel WC. Dale, toma, dale de nou, toma de nou, ara la seda dental, ara l'irrigador, ara... i si comproves davant d'ell que no va  la cosa, serà el primer a veure la teva cara de pànic....

Si el mirall parlés, diria que t'encanta veure't. No per narcisisme sinó perquè ell és un gran invent. Tot el dia amunt i avall veient les cares dels altres i la teva que? gràcies mirall per deixar-me veure.

Si el mirall parlés... que diria el teu?????

SE ACABÓ!

Quieres más? pues hala! busca entraditas a la derecha...