viernes, 28 de abril de 2017

GESTOS QUE DONEN VIDA



Cada cop sento que el temps corre més. Sempre ho havien dit "els grans" però ara ho sento jo. Potser és que començo a formar part d'aquesta comunitat... els grans!

Quan miro als fills els veig encara com petits, com els meus tresorets, però es ben cert que són persones individuals que he tingut el privilegi de parir i criar i que volaran, és el que
ref. La Casa Naranja Castelar
toca i també és el que vull per ells i per mi. Però fa por... fa por perquè perds coses com caminar de la mà. Si, aquest gest tan normalitzat per mi és una injecció d'endorfines, d'amor, de sensació de caliu... Anar de la mà dels meus fills és sentir-me estimada, però també poderosa. Algú em confia la direcció de les seves passes i busca en la meva mà, una protecció física i psicològica.

Sé que vindran altres gestos, altres maneres de comunicar el meu cos amb el seu, això si, cada vegada seran més febles donat que els adults tendim a no tocar-nos gaire sinó és amb finalitat sexual...

Sé que vindran temps macos, temps d'estimar-nos d'una altra manera, però el gest d'anar de la mà és un gest que vull recordar, que vull sentir i que em fa pena deixar de fer...

Gestos, maneres de sentir que estic viva, que estimo i m'estimen.

4 comentarios:

Sofia Kariakin dijo...

Tan d' acord amb tu .... que no tengo nada mes que agregar ... yo también lo echaré en falta cuando sea el momento

joan gasull dijo...

cada cosa al seu temps, jo abans els agafava de la ma per conduir-os i avui em trobo, després de l'accident, que són ells qui em donen la ma per ajudar-me, potser no és tant maco com abans però et sents orgullós de com els has guiat.

kira permanyer dijo...

Si, Sofi...son detalles que llenan el alma de dulzura. Habrá otros, seguro, pero estos son especiales...

kira permanyer dijo...

Joan, que ha passat? quin accident? no sabia res.... fes-me cinc centims. Espero però recuperis aviat. Mil petons.

SE ACABÓ!

Quieres más? pues hala! busca entraditas a la derecha...